Xarxa: més democràcia

Si fa unes setmanes us explicava el cas del vídeo post-mortem que va deixar un advocat guatemalenc pressumptament assassinat per ordre del president de la República, i la reflexió que en feia Moisés Naím a El País, al mateix diari (dilluns de la setmana passada) hi tornava José Ignacio Torreblanca (foto) en el sentit que l'aparició d'internet, a més a més del miler de riscos que tothom hi veu, suposa també uns avenços importantíssims per a la denúncia política i -per tant- per l'avenç de la democràcia.

:

Ho exemplifica dient que Internet "está haciendo que las dictaduras del siglo XXI echen de menos el siglo XX. Como muestra el caso iraní, las nuevas tecnologías de la comunicación están permitiendo a los ciudadanos organizarse de una forma inédita en la historia. Nada más producirse los primeros disturbios, el régimen prohibió a los periodistas extranjeros salir a la calle y, posteriormente, comenzó a expulsarlos. Buen intento, especialmente en lo que se refiere a los corresponsales del servicio de la BBC en farsi, cuyas emisiones desde Londres obsesionan al régimen hasta el punto de gastar millones de dólares en interferirlas. En el pasado, esto hubiera implicado un apagón informativo total. Hoy, gracias a Internet, todo disidente es un corresponsal de la BBC, de tal manera que en sus estudios de Londres viene recibiendo una media de 10.000 correos electrónicos diarios y tres videoclips por segundo con información en tiempo real sobre lo que allí está ocurriendo".

:

I acaba així: "Las teocracias se basan en el monopolio de la palabra, en las democracias los ciudadanos tienen la última palabra. Durante veinte años, el régimen ha hablado a los iraníes, pero no les ha permitido responderle. Ahora los ciudadanos han descubierto que pueden hablar entre ellos. Es ilusorio pensar que Internet llevará la democracia a Irán, serán los iraníes los que lo hagan, pero es evidente que Internet ha permitido a los iraníes celebrar la segunda vuelta de unas elecciones cuyos resultados les han robado. El líder supremo no está en Facebook, así que lo tendrá difícil en la segunda vuelta".

Dijous passat, però, a El País, un nou reportatge posava aigua al vi sobre la capacitat real de mobilització de les xarxes, especialment de Twitter, a la vista dels fets ocorreguts a Iran o Xina, on el poder polític continua molt ferm també en en control de la xarxa. Xulio Ríos, de la Casa Àsia, complementa la informació amb un bon article sobre el control del Govern comunista xinès sobre els internautes.
:

Habitatges a Figuera Major

:

Dimarts passat vam presentar al Consell d'Administració de la societat municipal PUMSA, de Mataró, els primers treballs del projecte constructiu dels habitatges previstos a la zona de Figuera Major, de règim dotacional, damunt un equipament d'uns 7oo metres quadrats. El seu destí seran joves que, en cinc anys, hauran de buscar un nou destí, cosa que els ha de permetre emancipar-se. La principal novetat rau en el sistema constructiu que es proposa, aprofitant com a estructura bàsica contenidors de mercaderies reciclats, d'acord amb experiències que ja hi ha a Europa, que permeten reduir costos i temps d'execució.

:

El projecte s'ha encomanat al despatx Alonso i Balaguer. Els arquitectes Daniel Isern i Lluís Alonso van ser dimecres a Mataró per fer-ne la presnetació a la premsai van explicar fil per randa com seran els habitatges, quin ha de ser el seu procés constructiu i quins avantatges representa, des de la innovació aplicada a l'qrquitectura, dins els límits de la qualitat i la sostenibilitat econòmica. Es calcula una rebaixa substancial del preu de construcció assolint els mateixos estàndards de qualitat que qualsevol altra promoció.

:

El projecte s'emmarca dins el Pla Local de l'Habitatge 2005-2015, ratificat més tard per acord de tots els grups polítics municipals d'aleshores (i del que ara la dreta se'n desentén). El regidor d'habitatge, Francesc Teixidó, artífex d'aquesta iniciativa, mostrava de nou la disposició al diàleg i acord amb els veïns d ela zona, amb els quals ja hi ha un grup de treball constituït, a fi i efecte d'assolir també nous consensos.

:

Aquesta setmana, a més, s'adjudiquen 9 habitatges de protecció ofical al carrer Churruca. La millora de l'accés a l'habitatge és i serà una de les prioritats d'aquest govern. Aquesta és l'expectativa que els ciutadans han dipositat en nosaltres i ho complirem, malgrat la crisi i els entrebancs financers que representa.

:

Fotos: Alonso i Balaguer i S.F. (capgros.com).

:

A la mesura de l'home

Que la 'caritat' no és res si primer no hi ha justícia social. Que l'Església no ha de fer política. Que l'obsessió tècnica (o el seu contra-extrem 'naturalista' pot tornar-se contra la civilització...

:

Llegeixo per sobre els primers capítols de la darrera carta encíclica del papa Benet XVI (a la foto, d'AFP, signant-la), que duu per nom Caritas in veritate, i em trobo amb coses tan estimulants com aquestes:

:

Ante todo, la justicia. Ubi societas, ibi ius: toda sociedad elabora un sistema propio de justicia. La caridad va más allá de la justicia, porque amar es dar, ofrecer de lo «mío» al otro; pero nunca carece de justicia, la cual lleva a dar al otro lo que es «suyo», lo que le corresponde en virtud de su ser y de su obrar. No puedo «dar» al otro de lo mío sin haberle dado en primer lugar lo que en justicia le corresponde. Quien ama con caridad a los demás, es ante todo justo con ellos. No basta decir que la justicia no es extraña a la caridad, que no es una vía alternativa o paralela a la caridad: la justicia es «inseparable de la caridad»[1], intrínseca a ella.

:

La Iglesia no tiene soluciones técnicas que ofrecer[10] y no pretende «de ninguna manera mezclarse en la política de los Estados»[11]. No obstante, tiene una misión de verdad que cumplir en todo tiempo y circunstancia en favor de una sociedad a medida del hombre, de su dignidad y de su vocación.

:

La idea de un mundo sin desarrollo expresa desconfianza en el hombre y en Dios. Por tanto, es un grave error despreciar las capacidades humanas de controlar las desviaciones del desarrollo o ignorar incluso que el hombre tiende constitutivamente a «ser más». Considerar ideológicamente como absoluto el progreso técnico y soñar con la utopía de una humanidad que retorna a su estado de naturaleza originario, son dos modos opuestos para eximir al progreso de su valoración moral y, por tanto, de nuestra responsabilidad.

:

Extractes dels capítols 6, 9, 14

:

Notícia a El País, La Vanguardia, agència Zenit, Avui. Extractes a ABC. En parlen Oriol Domingo, Jordi Llisterri, Jordi López (bis), Filippo de Giacomo. Entrada a Wikipèdia.

:

Guerrers a Xina

:

Soldats i policies anti-avalots formen a la plaça principal d'Urumqi - (Reuters); estàtues de guerrers a Xi'an (www.mylesie.com)

:

Xarxa: buscar feina

Aquest de la foto és sir John Sawers, el més ferm candidat a dirigir els serveis secrets britànics a partir de novembre, l'amo de James Bond, vaja. La seva dona ha hagut de despenjar una sèrie de material que havia penjat a la pàgina personal de Facebook perquè donava excessives pistes que atemptaven a la seva seguretat personal. En parla avui Màrius Carol a La Vanguardia.

:

Les xarxes d'internet, d'altra banda (probablement no per fer de cap dels espies), estan esdevenint un bon mètode per a la recerca de feines, tal i com explicava diumenge passat una crònica a El País i una altra a La Vanguardia. Fernando Relinque, director de recursos humans de Capgemini, ho exemplifica així: "Un candidato puede decir que es sociable, pero si compruebo que participa en comunidades online, es evidente. Puede decir que escribe artículos, pero si los leo en su blog, tengo la certeza de que así es. Utilizar estos medios aporta transparencia". Sens dubte, una bona idea en temps de crisi.

:

D'altra banda, l'article recomana crear un perfil complet a les xarxes professionals: "No utilice más de dos", explica. Diu també que exploris la necessitat de crear un bloc o un compte de Twitter, però que "si no tiene nada interesante que contar, no lo haga. Si lo tiene, prestigiará su marca personal". I finalment, diu als possibles usuaris d'aquest mètode que separin "el contenido personal del profesional. No utilice redes sociales personales (Facebook, Hi5) para promoción profesional o viceversa. Sea cuidadoso con los permisos de privacidad que otorga a su contenido". És obvi que el senyor i senyora Sawers no van fer cas d'aquesta darrera recomanació.

:
Avui La Vanguardia també publica una interessant entrevista al periodista Juanma Roca, autor del libro Revolución Linkedin (Paidós), en el que parla sobre l'eficàcia d'aquest portal de negocis i relacions professionals, on la persona esdevé una marca (glups), que facilita moplt la tasca dels que busquen talents i que deixen literalment fora del mercat aquells que no hi són. Parla també de la competència brutal que Facebook fa a la televisió quant a consum d'oci a les llars.
:

Els móns a Venècia *

Si aquest estiu passeu per Venècia, els afeccionats a l’art no podeu perdre la Biennal, i així copsareu les tendències actuals (i oficials) que s’exposen als pavellons de l’Arsenal, dels Giardini o repartits per la ciutat. Una visita que pot complementar-se amb un recorregut per peces importants de l’arquitectura renaixentista i barroca i pintures excepcionals del Cinquecento amb les quals es justifica de bon tros una estada a la ciutat dels canals.

La Biennal d’enguany porta per títol “Construir móns”. 90 artistes reflexionen sobre el nostre, de món, i ben pocs gosen d’imaginar-se’n cap de nou (un altre món, és possible?). En tot cas, ben cert és que tota creació de ‘nous móns’ ha de partir de la reflexió crítica del que vivim, procés que en direm ‘relat’, és a dir, una interpretació pròpia i global sobre la història i el seu sentit. El retorn al relat, contra l’exaltació postmoderna del present o la pretensió moderna de la idea abstracta i uniformadora, sembla la característica fomental de les tendències que s’hi exposen... Encara que la divisió de l’art en països és un aburd que topa amb la globalització més genuïna. L’art és avui ‘fora del lloc’, de manera que –de fet- emergeix com el nou llenguatge uniformador.

Destaquen alguns artistes i pavellons per damunt dels altres en aquesta ‘construcció de móns’ possibles i impossibles. El rus i el llatinoamericà, amb propostes com les d’Anatoly Shuravlev, Ivan Navarro o Carlos Garaicoa; el magnífic recorregut africà que proposa el suec Jan Håfström a l’espai central de la mostra; les teranyines amb què Tomás Saraceno mostra l’origen de les constel·lacions; els miralls d’un saló suntuós que la furia de Michelangelo Pistoletto va rompre; el pavelló nòrdic convertit en una casa amb un assassinat, etc.

Menció a part pels pavellons espanyol i català. L’espanyol està dedicat (quasi) íntegrament a les darreres obres de Miquel Barceló, segurament el millor artista que exposa a Venècia. Amb els materials més genuïns i arcaics (pintura, fang, pigments...), el mallorquí ens recorda, amb paraules d’ell, que la vida és la matèria penetrada. Veureu quanta vida. El pavelló català reflexiona sobre les intervencions artísiques en el medi urbà i, especialment, en els conflictes cívics. A parer meu, amb excessiu intel·lectualisme.

A la Scuola Grande di San Rocco diuen que la diferència entre Tiziano i Tintoretto rau en què aquest darrer utilitza codis coneguts per tothom, a partir dels quals elabora quadres d’alta complexitat expositiva, lumínica, poètica... Tintoretto és l’autor preferit de Barceló i, segurament, aquesta és la clau del seu èxit.

* article per a la revista Valors del mes de juliol de 2009

La 53 Exposició Internacional d’Art de Venècia (Biennal) serà oberta fins el 22 de novembre de 2009.

Fotos: Michael Elmgreen i Ingar Dragset, Mort d'un col·leccionista (2009); Miquel Barceló, Marejadilla, fragment (2002)

Altres fotos meves, aquí.

Arciles de referència: cròniques d'El País (també aquí), ABC, El Punt, Revista de Arte; notícia de la presència catalana a El País, Avui, El Periódico i El Punt. Notícia sobre la mexicana Teresa Margolles, aquí.

:

Medalla a les Filles de la Caritat

:

El Ple de l'Ajuntament de dijous passat, a instàncies del meu company el regidor Carlos Fernández, va acordar per unanimitat l'atorgament de la Medalla de la Ciutat a les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül (web, wiki), una congregació que fa més de cent anys que treballa en tasques de serveis als més desvalguts. A petició d'una trentena d'entitats mataronines, la ciutat es disposa a agrair simbòlicament la tasca de la congregació.

:

Breu història

:

Aquesta fou fundada La congregació fou fundada per Sant Vicenç de Paül i Louise de Marillac amb el nom de Germanes de la Caritat, serventes dels malalts pobres, i posteriorment se li agregà el nom del seu fundador per distingir aquesta congregació de les diverses comunitats de caritat, que animades amb un esperit i ideal semblant, s'extengueren arreu de França, i es van instal·lar a Mataró el 1898, després de la creació (per part dels laics) de la Societat de Sant Vicenç de Paül, pel beat Frederic Ozaram. Des de 1900 fins al 1987, l'ordre religiosa es va fer càrrec bàsicament de les tasques d'infermeria de l'Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena, (el lloc on vaig néixer, per cert) destí que abandonaren per la progressiva professionalització del nostres centres sanitaris. El 1908 les Filles de la Caritat es van fer càrrec dels menjadors econòmics Sant Joaquim, on continuen fins avui preparant el menjar i atenent els usuaris. Aquest any la Fundació Sant Joaquim ha celebrat el centenari de la presència de la comunitat al front dels menjadors.

:

A l'any 1998 reberen la Creu de Sant Jordi, i l'any 2005, foren guardonades amb el Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia "per la seva excepcional tasca social i humanitària en suport dels desfavorits, desenvolupada d'una manera exemplar durant prop de quatre segles, i per la seva promoció, arreu del món, dels valors de la justícia, pau i solidaritat".

:

Més enllà de l'Estat del Benestar

:

Crec que la distinció és més que merescuda, contra el que, potser, pensin elles mateixes, que viuen aquesta tasca com un acte d'amor i de lliurament i, com tothom sap, l'amor és allò que es dóna sense esperar cap recompensa. És cert que, molt sovint (per sort!) les congregacions religioses han fet tasca de suplència dels serveis públics que no existien (atenció a malalts i presos, educació a noies, obrers o orfes, alimntacióa famolencs, etc...). L'Estat del Benestar és aquest projecte que, especialment després de la Segona Guerra Mundial, forma part d el'agenda europea per a la construcció de xarxes i programes públics que es facin càrrec d'aquestes situacions. Forma part de l'agenda europea, dic, malgrat els anys de conservadurisme thatcherià per als quals "la societat" no existeix.

:

Però el mestratge de les Germanes ens mostra com les capacitats de lliurament i d'amor dels éssers humans van més enllà 'del que toca'. Que l'experiència de donació és insubstituïble per cap Estat, perquè, com ja ha dit el propi papa Benet XVI, fent-se càrrec del que ja deien els bisbes el 2004, "sempre hi haurà solitud. Sempre hi haurà també situacions de necessitat material en les que és indispensable un ajut que mostri un amor concret al proïsme". El papa també diu que "l'Estat que vol proveir-ho tot, que absorveix tot en sí mayteix, es converteix en definitiva en una instància burocràtica que no pot assegurar el més essencial que l'home afligit - qualsevol ésser humà- necessita; una entranyable atenció personal" (Deus caritas est 28, b).

:

Organitzacions com aquesta congregació, o Caritas, o els miles i milers de religiosos que arreu del país (vegeu aquí) fan una tasca similar fonamentalment ens recorden això. Un, que el món les persones hem de tenir cobertes les nostres necessitats bàsiques (i que no cal esperar que ningú ens ho arregli). Dos, que el veritable plaer de l'amor és donar. Tres: que l'Església, en tant que organització, fonamentalment és això.

:

CiU, hipòcrita

:

Postil·la. Em permetreu una breu intervenció política per dir que sí, que tots els grups municipals de l'Ajuntament van donar recolzament a aquesta petició. Fins i tot aquells que, com el cap de grup de CiU, a banda de no saber què era la Fundació Sant Joaquim, va negar-se a votar a favor -el seu dia- dels arranjaments que l'empresa municipal PUMSA va feren aquesta Fundació per reallotjar les religioses, la casa de les quals va ser adquirida per la societat, amb l'argument que "una empresa municipal no ha de fer coses com aquestes". Ara compleix amb els tòpics de les lloances. Pura hipocresia.

:

Foto: Els menjadors econòmics Sant Joaquim estan a càrrec de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül (Foto: Ajuntament de Mataró)
: