Política i valors

Us recomano que demà dimarts dia 2, a les 7:30 del vespre, us acosteu a la Sala d'actes de Caixa Laietana a l'acte de presentació del llibre Política i valors, el darrer volum de la col·lecció sobre valors que acaba d'editar l'Observatori dels Valors de la Fundació Lluís Carulla [web], obra de Daniel Ortiz. En aquest acte organitzat per la revista Valors juntament amb la Fundació, hi participaran el director de la Fundació Carulla, Carles Duarte, el director de l'Observatori de valors d'aquesta mateixa fundació, Àngel Castiñeira, i l'autor de Politica i Valors Daniel Ortiz.

:

Us recomano un article amb el mateix nom del llibre que va escriure Joan Manuel del Pozo fa més d'un any a la revista FRC. En aquest sentit, també el vídeo-resum de la conferència de Joan Rigol en un sentit similar que ahir hi va haver a Mataró, organitzada per Cristianisme Segle XXI, i que us reprodueixo a sota:

:

:

Nou *

:

El passat 9 del mes 9 de l'any 9, de 9 a 9, davant el carrer Nou número 9 de Mataró (durant molts anys la novena ciutat de Catalunya) va acollir l'obra de 99 artistes amb la base d'una nou. A les 9 i 9, tot recollit, hi va haver un concert de Pau Riba amb un tema nou. Sota aquest esquema, la ciutat va viure una experiència novedosa que no s'acabava aquí. Un petit curmetratge sense veu i una exposició de les 99 peces durant unes setmanes a la sala d'exposicions de Caixa Laietana -enmig de la qual es va anunciar la fusió de l'entitat amb una altra caixa per fer un nou ens financer-, així com també un esplèndid catàleg, l'han completat. Les accions han estat pensades per un col·lectiu que inclou l'experiència dels sempre creatius Josep Mª Calleja i Mª Àngels Ballbé i la saba nova de Neil Harbisson, Moon Ribas i Albert Ibànyez.

Tot plegat em fa compartir tres reflexions. La primera, que de les accions artístiques inventades al segle XX per reformular l'art, potser la performance (o la interpel·lació de l'art al carrer i les seves interaccions 'festives' o d'espectacle) és la que té més vigència i acceptació. L'art, que sovint utilitza llenguatge arcà, hermètic, quasi gnòstic, passaria així directament a la categoria del pop amb el risc, però, de la seva banalització.

La segona, que el límit, sens dubte, és molt més creatiu que la seva absència. Ho saben els escultors de marbre més bé que ningú. La pedra i l'ofici de treballar-la són les dificultats i alhora la grandesa de l'art, la seva base. En aquest cas, els 99 artistes van haver de compondre's-les amb una petita nou i una capsa cilíndrica transparent, totes del mateix tamany. I les 99 possibilitats de fer quelcom més que una nou i un tros de plàstic, o una nova cosa des d'això, ens diu molt sobre la funció de l'art, de la creació, de la construcció de nous elements simbòlics i emocionals des del es matèries i els límits més bàsics.

La tercera també diu molt del moment on som, que consumeix experiències, quant més intenses millor, però que s'acaben en sí mateixes. I després, per no angoixar-nos, anem a la recerca d'una altra experiència brutal. Crec que 99 peces (i un film, i un catàleg, i una cançó...) haurien de donar més de sí que no aquest pas tant fast-food per nosaltres. Perquè l'art, de fet, completa la seva funció quan ens interpel·la dins nostre, quan després de fer-ho ja no som ben bé els mateixos que érem, quan ens fa passejar per móns que no sabíem que existien i ens hi estem una bona estona perquè hem perdut la noció de l'espai i el temps. Voldria pensar que l'experiència (també aquesta) ho fa possible. Però potser ja haurem anat a buscar quelcom nou.

:

* publicat a la revista Valors (desembre 2009)

L'exposició 09 09 09 es pot veure a la Sala d'Exposicions de Caixa Laietana a la Plaça Santa Anna, 1-4 Mataró, fins el proper 9 de desembre.

:

Cristians independentistes?

Fa unes setmanes va tenir cert ressò un comunicat dels Equips de Pastoral de la Política i de la Comunicació de la Federació de Cristians de Catalunya en què defensa l'inependentisme com una opció vàlida per un cristià. Sense declarar-se independentista, aquest grup conclou que aquesta opció i "la seva concreció no ha de significar un distanciament i una enemistat respecte als altres pobles de l'Estat espanyol, ans bé una contribució a l'augment de llur relació positiva pels camins de la cooperació en un marc d'igualtat i de llibertat, dins el conjunt dels pobles d'Europa, cridats tots ells a formar una unió política que dugui a plenitud decisiva les dimensions de llibertat i de comunió que són intrínseques a la vida dels pobles."

:

Jo, e això, hi estic d'acord. També els federalistes volem una relació positiva amb els pobles d'Espanya i pensem que la via és una altra, no la independentista, però la respectem, especialment quan s'expressa així. I òbviament, un opció independentista és tan legítima com una que no ho és per als cristians, només faltaria.

:

Això em fa pensar en dues coses. La primera és ue -segons la meva modesta opinió personal. l'independentisme està substuituint avui una mena de marxisme revolucionari difós que (diuen) palnava sobre l'establishment cultural i universitari previ a la transició. Salvant les distàncies, observo una tendència en què una idea simple i que va bé per tot (qualsevol cosa es pot justificar a causa de la nostra pesada dependència a Espanya) -la independència- a planar sobre les èlites (periodistes, professors, activistes) amb la mateixa proporció que observo una total desídia pel fet nacional en la majoria de la població. I també una mena de tabú: Tot aquell que no sigui independentista és sospitós de radical nacionalista espanyol, tot aquell que no admet com a nucli central de la política real el fet nacional esdevé un mal català... Ho observo de la mateixa manera que es proscrivia la socialdemocràcia o (no diguem) la dreta democràtica en ambients radicalitzats de l'antifranquisme. Òbviament, va ser la socialdemocràcia i la dreta moderada la que va guanyar eleccions.

:

El segon element que penso és que, per un cristià, és perfectament compatible ser independentista. I tant. Però que amb això no n'hi ha prou, també ho penso. Cre que el comnicat s'hi podria haver esplaiat una mica més. Les opcions políiques (per això n'hi ha que militem en ideologies més complexes i més poroses), especialment per un cristià, tenen a veure també en el zoom sobre el qual llegim la realitat i els seus problemes, sobre si cal o no endegar polítiques redistributives, sobre la pròpia manera de fer política, sobre com ens organitzem més enllà (o ençà) d'Espanya i els seus 'encaixos', sobre la intervenció o no en matèria d'habitatge o transport, sobre el capteniment en polítiques ambientals... de manera que una cosa ben senzilla i engrescadora (el crit d'independència) es va complicant una mica més en contacte amb la realitat, ja ho sé. Una mica això és el que crec que passa a ERC. I ho dic a favor seu.

:

Bono i l'avortament

Darrerament, el President de les Corts Espanyoles, José Bono, ha fet un parell d'articles a El País interessantíssims davant el debat de la Llei d'Interrupció Voluntària de l'Embaràs. El primer, fa un parell de setmanes, a Obama, Benedicto XVI y el aborto, l'exministre socialista de Defensa, des de la seva doble condició de socialista i de cristià, abogava per trobar espais comuns entre les posicions pro i antiavortistes en la línia del que el cardenal Georges Cottier, dominic i teòleg emèrit de la Casa Pontifíca, va publicar a la revista 30Giorni, donant a veure un "terreny comú" entre la pisició d'Obama i la doctrina cristiana, per exemple. "¿Cuáles son los puntos de coincidencia?", es preguntava Bono. I diu:

:

Obama no reivindica el aborto como un derecho y reconoce que la decisión de abortar "desgarra el corazón de la mujer". Propone trabajar todos juntos para reducir el número de mujeres que tratan de abortar. Añade que toda reglamentación legal debe garantizar la objeción de conciencia de los agentes sanitarios. "Sus palabras van en la dirección de disminuir el mal", dice el cardenal Cottier, y concluye, "ciertamente es sólo un minimum, pero es un minimum precioso".

:
El cardenal recuerda la actitud de los primeros legisladores cristianos que no abrogaron inmediatamente las leyes romanas sobre prácticas contrarias a la ley natural, como la esclavitud. Al principio, para garantizar el consenso de los ciudadanos y conservar la paz social, se mantuvieron en vigor las llamadas "leyes imperfectas". Recuerda también cómo santo Tomás de Aquino, para quien la ley debía de ser moral, sostenía a la vez que el Estado no debe dictar leyes demasiado severas, porque no serán cumplidas y por tanto devienen inútiles.

:
Añade el cardenal de la Casa Pontificia que la Iglesia ha percibido "siempre como lejana y peligrosa la ilusión de eliminar totalmente el mal de la historia por vía legal, política o religiosa". El cardenal dominico aprecia el "realismo político" de Obama de cara a una victoria progresiva del bien. A quienes apoyan, como Obama, una ley para regular el aborto, no hay que atribuirles una posición contraria al derecho a la
vida.

:

El segon article , "Aborto: ni derecho ni obligación", de José Bono va publicar-se dijous passat, i ja se centra més específicament en el camp del dret, on hi destaquen referències a autors progressistes, encara que abunda en els terrenys necessaris del màxim acord possible. És un article per llegir sencer. En ell recorda que "El debate que hoy se plantea en España no es si se despenaliza o no el aborto. Ese debate tuvo lugar en 1985. La cuestión es que aquella despenalización de 1985 ha dado cobertura, por su ambigüedad, a un excesivo número de abortos: 115.812, sólo en 2008" i diu que la nova Llei, precisament, pretén limitar aquesta xifra, reduir-la al màxim. I diu que són "chocantes las posiciones condenatorias y de agresividad actual de aquellos religiosos españoles que, durante los ocho años que gobernó el PP, aceptaron mansamente la aplicación de la ley de aborto aprobada en 1985." Ja he dit més d'una vegada que és amb el PP quan més va créixer el nombre d'avortaments i que és en comunitats del PP on més n'hi ha.

:

Bono creu que la llei pot millorar-se amb tres coses: "la primera, la información a los padres de la menor con más de 16 años; la segunda, el reconocimiento de la objeción de conciencia para los profesionales; la tercera, las acciones dirigidas a la reducción de los embarazos no deseados, en cuyo marco destaca la educación sexual."

:

Finalment, no s'està de dir que "hay sectores de la Iglesia católica que exigen al Estado que actúe con mano justiciera, aplicando penas y castigos, mientras se reservan para ellos la mano acogedora del perdón o de la penitencia purificadora. Como político que quiere inspirar su vida en el Evangelio de Jesús, aspiro a que también la nueva ley incluya una dimensión de comprensión y de misericordia".

:

El nacionalisme es retroalimenta

:

Que curiós que és el món... Patxi López ha comprovat fins on pot ser de complicat això que els teus pactin amb els nacionalistes a canvi de treure els Pressupostos de l'Estat, fins i tot fent que sigui per retardar el traspàs de les competències en polítiques actives d'ocupació al País Basc. El nacioanlisme basc retardant el traspàs de competències, ves per on. D'una altra banda, com deia Salvador Cardús aquesta setmana a La Vanguardia, "si la Falange Española contribuyó al éxito de Arenys de Munt, ahora el TC [Tribunal Constitucional] puede ayudar, y mucho, a las consultas del próximo 13 de diciembre".

:

Fa temps que penso que l'increment de la tensió independentista, o la radicalització del catalanisme moderat, porta a la desafecció d'àmplies capes de la societat catalana respecte al catalanisme transversal i s'hi poden acabar situant fora, enlloc de l'efecte pretès d'incorporar la major part de catalans en un nou projecte de ruptura amb Espanya. I també penso que -de rebot- ressuscita el nacionalisme espanyol més tronat, dins i fora de Catalunya. L'argument anti-catalanista, tan fecund e l'excitació nacionalista (i, per tant, de la mobilització electoral en determnats sectors), ajuda a això mateix.

:

Tots dos coincideixen amb una visió pessimista d'Espanya. I, especialment, de l'encaix de Catalunya amb Espanya. Catalunya no pot ser espanyola, diuen tots dos. Uns, perquè la seva vinculació amb Espanya és un pes per la seva supervivència; els altres, perquè la diferència catalana és incompatible amb la visió unitària d'Espanya. Tant s'assemblen que només que canviem d'idioma o de substantiu, semblen els mateixos discursos. Tant s'assemblen que acaben demanant el mateix pel seu país, com ara el PNB retardant el màxim el traspàs de competències al País Basc.

:

L'altra via, sens dubte, per més que optimista, és més feixuga, més complexa i poster més cansada. Més prometeica. Però, sens dubte, és la que pot aplegar més catalans en el projecte compartit. I el que ens pot fer créixer com a nació.

:

La pròpia consciència preval

La confusió sobre el vot 'en consciència' dels diputats catòlics davant la propera Llei d'Interrupció Voluntària de l'Embaràs, és resolta per Jordi López d'una manera ben diferent a la de Monsenyor Martínez Camino, més papista qu el Papa, com veureu. Perquè és la pròpia consciència i no la de Monsenyor la que preval, per més portaveu que sigui de no sé què, segons els propis documents vaticans. Vegeu què diu al seu post de fa uns dies:

Les paraules del bisbe Martínez Camino, així com alguns dels comentaris que han provocat, pretenen incidir sobre el comportament d’alguns polítics i, de manera especial, dels diputats. Un important polític comentava que estava preocupat perquè el rector de la seva parròquia era molt conservador i seguia fil per randa les instruccions de qualsevol bisbe. “A veure – deia – si aniré a missa i no em voldrà donar la comunió”. De nou cal insistir en les dures paraules del bisbe Martínez Camino perquè, ara per ara, són les úniques que s’han escoltat recentment sobre el projecte de llei d’avortament i el comportament dels polítics catòlics. La propera reunió de l’episcopat espanyol serà una bona ocasió per desfer alguns dels dubtes que planen sobre aquesta qüestió. Bàsicament, la pregunta que cal respondre és: en nom de qui parlava el bisbe Martínez Camino?. Tot i que es podria afegir alguna consideració en relació a l’actitud que han de prendre els diputats polítics catòlics per tal d’evitar mals entesos o dubtes innecessaris.

Què han de fer els diputats catòlics en el moment de la votació?, han de votar en contra? han de seguir la seva consciència?. Aquestes preguntes són ara pertinents, perquè existeix un dilema moral. La pregunta té també moltes interpretacions. Una d’elles, que la vaig sentir l’altre dia en un debat és: quina és la fidelitat dels diputats catòlics, Roma o el partit?, estaran apartats de l’església si voten a favor de la llei?. Efectivament, hi ha una dilema moral entorn a una llei que afecta a consideracions bàsiques en la consciència dels catòlics. La resposta a aquestes preguntes, curiosament, no es gens difícil. Va donar-me la pista l’ex-diputat de CiU Manel Silva, avui important dirigent de la corrent e-cristians. Tots dos participàvem en una debat a BTV i va donar-me una pista per resoldre el dilema. Es molt senzill, cal votar en consciència tal com s’explica en l’article 570 del Compendi de la Doctrina Social de l’Església.

L’article 570 del compendi elaborat pel Consell Pontifici de la Justícia i de la Pau per encàrrec de Joan Pau II diu literalment en la seva traducció al català autoritzada per la Conferència Episcopal Tarraconense.

570. Quan en determinats àmbits i realitats que remeten a exigències ètiques fonamentals es proposen o es produeixen decisions legislatives i polítiques contràries als principis i als valors cristians, el Magisteri ensenya que « la consciència cristiana ben formada no permet a ningú d’afavorir amb el propi vot l’aplicació d'un programa polític o d’una sola llei en que els continguts fonamentals de la fe i de la moral sigui subvertits per la presentació de propostes alternatives o contràries als esmentats continguts».

En la consideració del cas en què no hagi estat possible evitar la realització d’aquests programes polítics, o impedir o abrogar aquestes lleis, el Magisteri ensenya que un parlamentari que hi manifestés la seva oposició personal absoluta de forma clara i coneguda per tots, podria lícitament oferir lícitament el seu suport a propostes adreçades a limitar els danys d'aquestes programes i aquestes lleis i a minvar els efectes negatius sobre la cultura i de la moralitat pública. En aquest sentit, resulta emblemàtic el cas d'una llei avortista. El fet de votar-la, en cap cas, no es pot interpretar com l’adhesió a una llei iniqua, sinó tan sols com una contribució per reduir les conseqüències d’una disposició legislativa la responsabilitat total de la qual correspon a qui ha fet que existeixi (...).

Guiats per l’article 570 els diputats catòlics han de situar el seu vot en el terreny de la seva consciència sabedors que, segons el que facin, ni estaran excomunicats ni seran condemnats en la vall de Josafat.

:

La culpa i Frankenstein

Hi ha un article de Gregorio Luri, de fa dies (18.11.2009, La Vanguardia), que podeu llegir sencer aquí, que em té el cor robat. L'autor, crític amb determinades derives de l'educació al nostre país, fa un paral·lelisme entre el seu monstre preferit i la manca absoluta de responsabilitat que transpira el món (educatiu). Diu Luri que quan Victor Frankesntein veu la seva criatura, no la vol reconèixer, la rebutja. "Y de este rechazo se nutre la "maldad" de la criatura. Pongo la palabra "maldad" entre comillas porque, aunque es cierto que el monstruo nos da miedo, nos negamos a considerarlo malo. Preferimos pensar que está mal diseñado", diu.

:

En el moment que el mostre li reclama al seu creador, el primer exclama: ""Dadme la felicidad y seré virtuoso". No le pide que le enseñe el camino de la virtud, sino que exige la felicidad para poder considerarse a sí mismo un ser moral. En este sentido Frankenstein o el moderno Prometeo prefigura la actual sociedad terapéutica y, de manera muy especial, nuestra escuela". D'aquesta manera, diu Luri, "hoy nadie parece ser realmente responsable de su drogadicción, su obesidad o su fracaso escolar. La culpa de lo que nos ocurre precede y condiciona nuestra voluntad".

:

I afegeix que "la responsabilidad sobre nuestros vicios se ha esfumado porque no tenemos vicios de los que poder responsabilizarnos, sino enfermedades que padecemos inocentemente y reclaman la piedad de un terapeuta".

:

Bon resum de la societat medicalitzada en què ens trobem, exempta de tota responsabilitat per temor a la culpa o al culpable, per temor a la infelicitat i el trauma, pel temor al tumor, pel pànic a veure el mal en estat cru (i dins nostre), i per l'oblit de la mort. El lloc de cadascú, doncs, l'aportació única de cada home o dona, sense por al fracàs o al mal intrínsec de cada fet, seria un lloc massa a la intempèrie, massa abocat al virus.

:

I encara més. Potser per això ens refugiem en els murs de la moral, encara que cada vegada més prims, enlloc de l'heroïcitat ètica, pròpia de folls, pròpia dels que -coneixent-lo- han decidit traspassar el límit amb totes les conseqüències.

:

Il·lustració: Frankenstein (1934), de Lynd Ward.

Posts relacionats: Donar la culpa, Llibre de Jaume Patuel, El poeta i la magrana.

: