Conferència quaresmal a la Prioral de Sant Pere de Reus, abril del 2025
Convidat per la Confraria de Sant Pere Apòstol
1. Com és la
Catalunya del 2025?
Més o menys la meitat dels que es consideren catòlics a
Catalunya també diuen que no creuen en Déu. La majoria dels que no hi creuen,
almenys, diuen que sí que pensen que hi ha “alguna cosa” superior a ells. Són
dades de l’últim Baròmetre sobre la religiositat dels catalans que va publicar
ara fa un any la Generalitat arran d’una enquesta del 2023. De fet, només un 6%
d’aquests autoanomenats catòlics diu que assisteix regularment a missa. Tot
això en un marc general de progressiva desvinculació de la societat catalana al
fet religiós explícit. Aquest marc, aquesta transformació que encara no sabem
massa on va, té, a parer meu i resumint, quatre característiques, que són
bastant similars a tota Europa.
-
Secularització:
no és nou, el concili provincial de la Tarraconense, fa uns 30 anys, ja ho
advertia com a tendència dominant i Lluís Duch en situa els orígens recents al
voltant de la I Guerra Mundial i, en especial, després de l’experiència
d’Auschwitz a la IIª. En aquest moment, tot i que més del 70% de la població
s’identifica amb un identitat religiosa, un pèl més de la meitat assegura no
tenir creences religioses. Només un 14% de la població diu que la religió
influeix a la seva vida quotidiana, tot i que hi ha un gran índex de respecte i
tolerància cap el món religiós (amb un incipient rebuig a l’islam que té
traduccions polítiques evidents).
Jo, la secularització, la definiria així:
la pèrdua de la vinculació social amb el fet religiós i, en conseqüència, de la
seva presència a l’espai públic i al llenguatge. Llenguatge, tot sigui dit, que
arriba fins a la modernitat molt gastat.
Com cantava la Rocío Jurado, «se nos
rompió el amor de tanto usarlo». Per exemple: la força cap a l’absolutament
altre que té la paraula caritat ara
ens sembla una cosa nyonya d’anar
fent amb quatre duros al got d’un pobre. O, quan resem el Credo ¿som prou
conscients que estem proclamant que vivim sub
iudice? Sí, Catalunya té un paisatge ple de creus, marededéus i sants ¿no
serà que la repetició ha acabat per reduir l’efecte d’aquestes imatges, com ve
a dir Andy Warhol quan compara els ídols del segle XX amb la sopa Campbell? ¿No
ens n’hem cansat? ¿No ha perdut l’efecte “de
tanto usarlo” (i usar-lo tan malament com en l’experiència
nacional-catòlica)?
La pèrdua de l’eficàcia simbòlica de la
imatge religiosa ha sigut paral·lela a la capacitat de reproduir les imatges
industrialment. Primer per la impremta, després per la fotografia i el cine i
ara amb l’anomenada “intel·ligència artificial”. Walter Benjamin advertia en un
breu assaig que «la tècnica de la reproducció [...] sostreu allò produït a
l’àmbit de la tradició. Multiplicant la reproducció» —segueix l’autor alemany— «posa
en el lloc d’un esdeveniment únic una sèrie quantitativa d’esdeveniments».
Paral·lelament a la secularització, el món
postmodern es caracteritza per la crisi de les mediacions, és a dir, les
estructures de socialització educatives, religioses, polítiques o familiars o
la substitució dels prescriptors pels influencers.
O la crisi de la tradició, o la memòria, com a idea d’un món que va massa de
pressa per poder-lo digerir “amb temps”. Autors com Duch, Sánchez Cuenca o
Bellamy ho han analitzat a bastament.
-
Diversitat
religiosa: no és cosa d’ara. Després de diversos segles de monocultiu
catòlic, i amb episodis de repressió, al segle XIX ja hi ha les primeres
comunitats protestants a Catalunya i al segle XX, en diverses tongades,
retornen alguns jueus sefardites i apareixen les primeres comunitats musulmanes
(fa poc vam celebrar els 50 anys del primer oratori de la nova etapa). Però amb
la llibertat religiosa que inclou la Constitució de 1978 i les onades
migratòries del segle XXI (especialment a partir del segon govern Aznar) es
posa de manifest i s’incrementa un gresol de comunitats no catòliques. Per
ordre, musulmans (6,8%) i evangèlics (o protestants, 3,2%) sobretot, en un
panorama de fins unes 14 religions diguem-ne estables. I puja també
l’agnosticisme (11,18%) i l’ateisme (14,5%). I l’heterogeneïtat del món
religiós té el seu correlat en l’heterogeneïtat interna a les confessions. Tant
el catolicisme com el budisme, per exemple, tenen força gent que diu no creure
en Déu, com dèiem. Avui, l’adjectiu “catòlic” no té connotacions unívoques en
matèria de simpatia política, identitat sexual, estat civil, nivell de renda,
etc...
A Reus, per cert, hem comptat uns
59 centres de culte; amb prou feines la meitat, catòlics, 9 evangèlics, 3
musulmans i la resta força repartits.
-
Reencantament:
Max Weber definia la modernitat com un període de “desencantament”. Amb la
creença que «tot pot ser dominat
mitjançant el càlcul i la previsió» —afirmava— «s’ha exclòs lo màgic del món». Així, la realitat,
més ben dit relació entre els objectes i els subjectes, ja no té lleis pròpies
(o esperits, o déus que ho puguin “encantar”) sinó que respon a lleis
universals abordables amb la raó. «L’amor només és física i química», diria,
per exemple, Severo Ochoa. Però tots sabem que l’amor no és només física i
química. Bé, ho és, però la vida de veritat que ens fa plenament humans és
exactament el que hi ha “més enllà” de la física i la química. Aquest “més
enllà” és el que en diem el transcendent. No podem ser plenament humans, doncs,
sense el desig de transcendència, de viure una vida més plena que el que la
“natura” ens dicta. Però precisament pel procés de “desencantament” i pel seu
correlat de secularització, hi ha un dèficit lingüístic. Començant per Déu, un
concepte que ja no sabem massa què vol dir, com aquella meitat de catòlics que
ja no gosen dir que hi creuen. Com diu un títol de Lluís Duch —a qui no em
cansaria de citar mai—, Déu és «un estrany a casa nostra».
Bé, doncs a falta de llenguatge i en crisi
amb la tradició catòlica, molts catalans opten pel que alguns anomenen el
“reencantament”, un fenomen típic de l’era postmoderna, en el qual, d’una
manera de vegades poc estructurada, es vehicula el desig de transcendència
lluny o a les perifèries de la religió diguem-ne oficial. Parlem del New Age, les espiritualitats laiques,
les medicines alternatives, l’orientalisme... Fins i tot l’anomenada “religió a
la carta” (del cristianisme agafo això, però no allò i hi sumo una mica de
budisme i unes unces de materialisme històric). Però també els fonamentalismes
o les sectes. I el fenomen de les “religions de substitució” tant com a fenomen
psicològic (no podem viure sense déus, es veu) com polític (des de
l’experiència de la Revolució Francesa fins a l‘actual moralització dels
governs).
2. Podem viure
la Quaresma al 2025?
Jo vaig néixer el 1968, tres anys abans que s’acabés el
Concili i l’any que es van deixar de fer processons a Mataró, d’on soc (cap als
vuitanta es van recuperar). Ho dic per destacar que jo no he viscut la Quaresma
“d’abans”, de la que tothom parla. Un “abans” que l’amic malaguanyat Manuel
Cuyàs, mataroní com jo, situava simbòlicament abans de la nevada de 1962:
ciutats encara sense cotxes i amb tramvia, encara sense massa turistes que
passessin pujant a Calella, barris tot just fent-se amb l’inici de la immigració
sobretot andalusa, amb una omnipresència incontestada de la simbologia catòlica
i gairebé tot en blanc i negre. Cuyàs en va fer un article, ara fa uns anys,
on, precisament parlant de la Quaresma, hi deia
S'ha observat mai ? La meva
família era catòlica, sincerament catòlica. Em van dur a una escola religiosa.
A l'escola, la Quaresma es notava perquè el dimecres del seu inici se'ns
imposava un polsim de cendra al front i perquè els divendres ens feien anar a
seguir el Via Crucis per les columnes del temple, on hi havia uns quadrets
representant les penalitats de Jesucrist. A casa, la Quaresma era menjar peix
els divendres. La iaia cuinava un bacallà amb panses i ou dur que jo no he
pogut superar. De postres, bunyols. Això era la Quaresma, a casa i a fora de
casa. Si llavors era “això”, què ha de ser ara? El Concili va presentar el
trofeu d'haver reconduït els fastos religiosos al sentiment íntim i personal.
[...]
Després venia la Setmana Santa,
que era tota una altra cosa: processons, cines tancats, activitats
prohibides... [...] Enforquillada entre la botifarra d'ou i la mona, la
Quaresma és l'exacta expressió del pulvis
es, et in pulverem reverteris, o com es digui.
En Cuyàs fa la pregunta adequada: «Si llavors era “això”,
què ha de ser ara?.»
A la pandèmia de fa cinc anys, a banda de tot el que té a
veure amb la salut pública, vaig observar un fenomen que crec que explica molt
bé on som ara (ja arribaré a la Quaresma, tranquils). El resumeixo dient que
vam descobrir, de cop, que no tot es pot preveure. Que no tot està controlat.
El somni de qualsevol civilització és el control de la realitat, d’aquí la
promesa bíblica del domini de la terra (Gènesi 1, 28). Per la part de la
realitat que no dominem, les cultures antigues i premodernes han mirat de ser
agradables als déus o pactar-hi: que els vents ens siguin propicis, que tinguem
llarga vida i bones collites, que l’enemic sigui vençut. La modernitat lliura
aquest poder a la creació humana, com Prometeu va robar el foc dels déus per
fer-nos-en custodis als mortals. De cop, però, a la pandèmia, com a la crisi de
2008 (i als milers d’atzucacs en què es troben milers de vides) ens deixa
despullats.
De seguida van sortir els culpables. N’hi havia per tots els
gustos i, curiosament, eren els mateixos culpables que ja teníem als
prejudicis. Després van sortir els “experts” de pacotilla. Tothom “ja ho deia”. Tothom en sabia més que les
autoritats sanitàries. Sortien epidemiòlegs de sota les pedres —obviant que el
problema no era només de salut, sinó que afectava a societats complexes—. Van
sortir teories de la conspiració per tot arreu —en temps d’increença és quan hi
ha més credulitat, solia dir també Lluís Duch— i alguns insensats perillosos
van assenyalar el remei (les vacunes) com el mal. Va escalar la cridòria a les
xarxes socials que alguns han aprofitat després per fer l’agost populista i
posar en risc el món.
¿Què passava? Fonamentalment, em sembla, que no suportem
viure en aquesta incertesa, en la imprevisió estructural de la vida humana. I
em temo que els nous déus —no gaire diferents dels de l’Edat Antiga— són aquí
per aprofitar-se’n. Deixi’m dir-ne així a aquesta aliança “olímpica” entre
l’extrema dreta i l’extrema riquesa que amenaça el món, ara mateix, amb
l’anuència idolàtrica o poruga de tanta gent.
Em temo que la tradició judeocristiana prové dels que van
ensumar-se que això dels déus tenia mala peça al teler. Dit amb paraules d’ara,
que les coses importants no es juguen des de l’ideal, des de la seva perfecció,
sinó des de la vida quotidiana. No una “gran” vida sinó una de ben petita, quan
més petita i insignificant, més encara. El monoteisme que es posa a caminar amb
Abraham —i d’on sortiran el judaisme, el cristianisme i l’islam, almenys— ho fa
seguint aquesta intuïció i una pregunta: ¿On és el teu germà?. I encara una
altra pregunta: ¿què són les coses importants? En paraules d’abans: ¿què vol,
Déu, de mi?
Humilment em penso que la Quaresma de 2025 manté intacte
aquest camí incert però confiat d’Abraham. Encara avui, com deia, tenim déus
protectors i amenaçadors pels quals només som uns peons al seu servei. Uns
peons delerosos, i aquí ens enganxen, però també porucs, i aquí ens
immobilitzen. I com aleshores, una fonda intuïció ens diu que —perdonin— pixen
fora de test. La nostra vida és més que això. Fins i tot quan al nostra vida no
val res —o especialment quan no val res— estem en disposició de preguntar-nos
què són les coses importants i, de retruc, on és el nostre germà.
La Quaresma, al llarg del temps, ha inventat rituals per fer
aquesta tria. Els nostres usos, així com també la nostra dieta, són modificats
per comprovar si en són, d’accessòries, tantes coses que ens prenen el temps i
l’atenció, que ens separen de l’altre. És possible, com explicava al principi,
que aquests rituals hagin deixat de tenir sentit. Que ja no ens siguin útils.
Malgrat tot, la intuïció segueix. Els que es fan vegans, els que deixen de
tenir mòbil (encara que sigui una estona, o a l’escola), els que fan ioga...
¿No fan servir tots aquests nous rituals per fer-se la mateixa pregunta? Ara bé
¿no hi ha res més? ¿No hem anat massa de pressa en tancar a l’armari tots els
vells utelnsilis de l’Església? I encara em pregunto ¿No hi ha el risc que tot
això que fem ens entotsoli? ¿Les coses importants són totes dins nostre? O, com presagia l’aventura
d’Abraham, són sempre més enllà de nosaltres, començant pels altres, per
l’altre?
3. El
testimoni, la Pasqua
La Quaresma, aquests quaranta dies per posar de cap per
avall la nostra vida, finalitza amb el memorial de la passió, mort i
resurrecció de Jesús. És a dir, la Setmana Santa i la Pasqua. És un relat
colpidor, vibrant i rabiosament actual. De fet, ser creient vol dir, en primer
lloc, que creus que aquests episodis —i Jesús mateix— et són contemporanis, que
estan passant en aquest moment i no fa dos mil anys. Si fóssim freudians diríem
que l’entrada de Jesús a Jerusalem és l’entrada també al principi de realitat,
la seva i la dels seus deixebles. Diu Freud que «Sense abandonar el propòsit
d’una final consecució del plaer» —aquí substituiríem plaer per salvació— «el
principi de realitat «exigeix i aconsegueix l’ajornament de la satisfacció i la
renúncia a algunes de les possibilitats d’assolir-la, i ens força a acceptar
pacientment el displaer durant el llarg el rodeig necessari per arribar al
plaer». Així és com el grup de pescadors galileus que arriben a la polis noten
a la seva pell “com va el món”. D’altra banda, no seria d’estranyar que els
mateixos que criden “Hossanna” el diumenge siguin els que clamen “Barrabàs” i
“mateu-lo” el divendres següent. I, per acabar-ho d’adobar, una de les últimes
paraules de Jesús a la creu són les del salm 22: «Eli, 'Eli, lĕma' šĕbaqtani» (Mc
15: 34 i Mt, 27: 46) —Déu meu, Deú meu
¿per què m’has abandonat?—.
De manera que tot plegat pinta com un fracàs, un radical
fracàs. Una de les conclusions d’aquest panorama és que la intuïció de la
tradició bíblica és certa. La Passió de Jesús demostra que no es pot pactar amb
els déus. Que no és suficient apel·lar a la justícia per implementar-la, en traducció moderna. D’aquí, els ateus —que
tant s’assemblen als cristians, en el fons— en dedueixen que senzillament, no
en podem esperar res perquè no existeixen. Ni en plural ni en singular. Dic que
s’assemblen als cristians perquè, de fet, el cristianisme afirma que el qui
realment és Déu és qui penja a la creu. Que la justícia s’encarna en les
víctimes injustes i que només a través d’elles la podrem fer possible ...algun
dia. Que el camí només passa per aquest “fracàs” de la creu i que totes les
dreceres són, aquestes sí, mentida. Un món just sense partir de les víctimes i
de la seva experiència és mentida. L’amor sense l’experiència del desamor, com
a molt és una mala pel·lícula de dissabte a la tarda a Antena 3. Un règim
polític ideal amb les millors intencions sense persones reals —és a dir,
capaces d’errors, interessos i corrupcions— és una tirania. La riquesa que no
comença pels pobres, pels “abandonats”, un robatori. De manera que la inversió
del rol de Déu que van intuir uns pobres jueus fa milers d’anys es converteix
en certesa, en dolorosa certesa, el Divendres Sant.
¿Què passa, però, entre el divendres i el següent diumenge?
Passa que els ve a veure l’esperança. La Resurrecció de Jesús —fos com fos el
que va passar en realitat— destaca
tres qüestions. La primera, com deia abans, la seva contemporaneïtat: la seva
presència i la del Regne és a la cantonada, a casa, al carrer. M’interpel·la a
mi ara i aquí i ho visc joiosament. La segona, que no és al cel o en
l’immaterial, o en l’ideal, on ens juguem la vida sinó en la vida mateixa, en
el que palpem i respira («homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel?»
dirà Jesús a Fets 1:11). I la tercera conclusió és que l’esperança val la pena.
Ho fa, perquè com diu el filòsof Byung-Chul Han, «permet recuperar una vida en
què viure sigui més que sobreviure». No l’optimisme, sinó
l’esperança, que inclou la negativitat i que sorgeix sovint de la desesperança.
«L’esperança [...] és un intent de trobar ancoratge i rumb. [...] Ens llança
vers el desconegut, cap a l’intransitat, cap a l’obertura, cap el que encara no és, perquè no es queda amb el
que ja ha sigut o ni en el que ja és.»
La Quaresma, avui, és aquest període del qual ningú en
parla, una pregària quasi secreta. Potser és com ha de ser, ja sabeu que «quan
pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i
pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi»
diu Mateu 6,5. Però també és la que posa en primer lloc el repte dels creients
a les societats modernes. Goso dir “dels creients” i no tan sols dels
cristians, perquè valdria pel conjunt de persones que s’identifiquen amb alguna
confessió, amb més o menys èmfasi, i volen viure a fons i amb llibertat la seva
opció.
Humilment, faig, doncs, per acabar, dues propostes de
reflexió diguem-ne quaresmal.
1 1. No tenir
por a ser qui som i a dir-ho. Ho diré clar i català: trobo que és un error
quan en nom del progrés, de l’antirracisme, la igualtat o de la convivència
descartem parlar de la identitat. Quan deixem de parlar-ne amb la millor de les
intencions reprèn el tema el qui té les pitjors intencions, no ho dubtin. La
identitat és un llenguatge. És a dir, com una màscara de teatre grec, que té
una cavitat per poder ampliar la veu, que serveix per sonar, és a dir per ser per-sona. La màscara ens fa persones,
doncs. Certament és ambígua: amaga qui som i reforça qui som alhora. I el
llenguatge necessita l’altre per ser eficient. L’altre, que tindrà també la
seva identitat (o les seves identitats, perquè no som unívocs). Qui no ho sap
reconèixer, doncs, promou sense voler-ho l’ús de la identitat com a arma.
Em penso que el cristianisme —perdonin-me—
ha de “sortir de ‘armari”. No com a mostra de cap supremacia sinó just pel
contrari: per la humilitat de saber-se poc conegut o per ser tractat com s’escau
en un munt d’identitats que conviuen al nostre espai públic. Tampoc parlo de
presentar-se amb l’arrogància del que se sap portador de cap veritat o planteja
una clara disputa entre el Bé i el Mal com si fóssim en una batalla entre l’àngel
i el dimoni dels Pastorets. «Es tracta simplement» —com han escrit els bisbes
bascos aquesta Quaresma en una carta pastoral molt recomanable— «de compartir
amb naturalitat i alegria el que dona sentit a les nostres vides». En les relacions,
en la família, en les converses, on sigui, ningú s’ha d’amagar de la seva
identitat cristiana —o musulmana, o atea— sobretot si s’acompanya d’un
testimoni personal i una actitud de predisposició i alegria sense complexos.
2. 2. Obrir-se
als altres i ser útils.
Això no va, però, de quedar-se aquí.
La identitat de cadascú —un llenguatge, dèiem— pot dialogar perfectament amb
les altres identitats: tant de cristians que no s’assemblen massa a la manera
com un creu com de practicants d’altres religions com aquesta àmplia gamma que
va des de la indiferència a l’ateisme. Dialogar, acordar, pactar. Saber discrepar
amb respecte. Una cosa no treu l’altra; és més, sense identitat pròpia difícilment
apreciarem la de l’altre. I això genera una societat d’identitats plurals,
sovint entrelligades i més menys reunides en els trets identitaris comuns de la
comunitat política. «Les identitats plurals» —diu el jove filòsof italià
neomarxista Diego Fusaro «poden dialogar entre elles mateixes si reconeixen la
seva diferència mútua i, alhora, la seva pertanyença comú a l’universal humà,
del que són la manifestació concreta.» Fusaro, en un llibre recent sobre la qüestió
de la identitat, i amb el mite de babel planant-hi tota l’estona, adverteix que
la lluita per la igualtat no passa per negar les singularitats, ben al contrari.
I cita Theodor Adorno, per qui «una igualtat on hi desapareixin les diferències
ajuda a encobrir les desigualtats».
François-Xavier Bellamy, un polític
francès de la mateixa edat que està just a l’altre cantó ideològic, reivindicava
en un llibre molt celebrat de fa deu anys no perdre l’herència cultural
cristiana. Tampoc per cap supremacia sinó precisament perquè la riquesa
cultural que permet descobrir-nos millor com a éssers humans s’obté de
relacionar-nos amb el que no és com nosaltres. «L’ésser humà és, per
naturalesa, un ésser de cultura» —hi escrivia Bellamy—. «És a través de la
trobada amb el que l’altre transmet com porta a terme la seva humanitat. [...]
La cultura és allò pel qual ens és possible reunir-nos amb el nostre propi
ésser, aproximar-nos-hi». I, membre de l’ala dreta dels Republicans, feia tanmateix
un clam a la diversitat: «Cal que no tot sigui idèntic perquè la meva atenció
trobi alguna cosa per la qual sorprendre’s».
L’alteritat, la radical alteritat,
és la gran aportació d ela tradició judeocristiana a la nostra civilització. La
pregunta d’«¿On és el teu germà? », com dèiem, que encara cueja. La sospita que
no som ningú, ben bé ningú, sense aquesta alteritat que alhora és tan distant i
difícil, tan misteriosa. Indagar com posar-se al servei d’aquesta alteritat em
sembla una excel·lent reflexió quaresmal que ens podem fer tots. I no tan sols
l’alteritat domèstica, diem; parlo sobretot de la que ens costa, la que ens
molesta, la que ens irrita. Que vol dir, sobretot, la gent que ens costa, que
ens molesta o que ens irrita. O de la que senzillament en passem olímpicament. Per
Pasqua ens han convidat a sopar-hi.
Moltes gràcies.
Ramon Bassas.
BIBLIOGRAFIA
-
_ Baròmetre sobre la religiositat i sobre la
gestió de la seva diversitat 2023
(diversos arxius), Generalitat de Catalunya, 2024.
-
_ El contraste paciente. Carta pastoral de los
obispos de Pamplona y Tudela, Bilbao, San Sebastián y Vitoria. Idatz,
San Sebastián, 2025.
-
BELLAMY, François-Xavier: Los desheredados. Encuentro, Madri,d 2018.
-
BENJAMIN, Walter: L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica. La Ela
Geminada, Girona, 2021
-
CUYÀS, Manuel: El Mataró d’en Cuyàs. Ed. Neus Pinart. Gavarres, Girona, 2023.
(Inclou “Ramadà
i Quaresma”, El Punt Avui,
Barcelona, 3 de març del 2017).
-
DUCH, Lluís: Un extraño en nuestra casa. Herder, Barcelona, 2007.
-
DUCH, Lluís: L’exili de Déu, Fragmenta, Barcelona, 2017.
-
FREUD, Sigmund: Psicología de las masas. Más allà del principio del placer. El porvenir
de una ilusión, Alianza / Club Internacional del Libro, Madrid, 198410
-
FUSARO, Diego: Defender lo que somos. El Viejo Topo. Barcelona, 2024.
-
HAN, Byung-Chul: L’esperit de l’esperança. Herder, Barcelona 2024.
-
OTÓN, Josep: El reencantament postmodern,
Cruïlla, Barcelona 2012.
-
SÁNCHEZ CUENCA, Ignacio: El desorden político, Los Libros de la Catarata. Madrid, 2022.
-
WEBER, Max: El
político y el científico. Trad. Joaquín Abellán. Alianza, Madrid 20214.