La Catalunya de la diversitat religiosa i el cristianisme

Conferència a Olot, el passat 2 de desembre, al casal Marià. Presentat per Pere Domènech, rector de la parròquia de Sant Esteve.

Espiritualitat, neurobiologia i religions

Ja podeu veure el vídeo de la jornada «Espiritualitat, neurobiologia i religions» a la Universitat de Vic, divendres passat. Amb Rocío de Diego-Cordero, Gemma Prats i els amics del Grup d’Espiritualitat de la universitat.

⏰ La meva ponència: 00:25

⏰ Debat: 02:46

El fet religiós entre la joventut actual: comprensió, reconeixement i reptes

Ja podeu veure el vídeo de la jornada «El fet religiós entre la joventut actual: comprensió, reconeixement i reptes», organitzada per l'Agència Catalana de la Joventut i la Direcció General d'Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya, que ha tingut lloc el 8 d'octubre a l'Escola de l'Administració Pública. Més info, aquí. Jo parlo al principi, aquí:

«Los musulmanes aportaron mucho a Cataluña hace más de 500 años.»

Respondí a la entrevista que me hizo el pasado octubre Abdel Kader Magnass en MDM 133 Press, un canal al servicio de los marroquíes en el extranjero (primer vídeo); canal donde aparecí con declaraciones en agosto de 2025 en Piera, después de un ataque a la mezquita (segundo vídeo).

 

Navegant pel canvi a Barcelona

Discurs d'obertura de la Conferència de la International Christian Maritime Association / Barcelona

7-10-2025

Benvolguts senyors i senyores,

En primer lloc, voldria excusar l’assistència del president del Govern autònom de Catalunya, el Molt Honorable Sr. Salvador Illa, que m’ha demanat l’honor de substituir-lo en aquesta trobada de la International Christian Maritime Association que se celebra aquests dies a Barcelona. Benvinguts, doncs, a Barcelona, a Catalunya, un país amb una llarguíssima tradició marítima i una intensíssima activitat portuària en aquests moments. Aquests dies, i sempre, Barcelona i Catalunya han de ser “la teva llar lluny de la llar”, com diu el conegut lema d’Stella Maris.

Al programa de la conferència mundial hi haurà diverses oportunitats per reflexionar sobre les prioritats de les organitzacions cristianes que atenen navegants arreu del món. Més enllà del “què”, és a dir, de ser eficients en l’atenció als homes i dones de mar que arriben als nostres ports, m’ha semblat que us plantegeu sobretot “per a què” i, especialment, “cap a on” cal anar. Convé fer aquestes aturades de tant en tant. Hi hauria el perill de ser engolits pels processos i oblidar-nos que tractem amb persones. Oblidar-nos que volem fer tot el que està en les nostres mans per bastir de suport i companyia, de llar, a persones per a les quals la seva feina els obliga a la distància. També a les seves famílies. Oferir la màxima proximitat possible quan la distància és més evident. Em temo que el que reflexioneu aquí serà útil, si aixequem aquesta mirada, si “naveguem pel canvi”, serà útil també a tots els que ens passem el dia en terra ferma. Navegant, com a molt, per internet. Desaprofitant la manca de distància física que ofereixen les nostres ciutats generant noves solituds i distàncies. N’hem d’aprendre molt, de la gent de mar!

També he vist que visitareu la Sagrada Família, que és a punt de culminar la seva torre més alta, la de Jesucrist. Per nosaltres, ja és un símbol: tots els llenguatges de l’art, des de l’arquitectura fins a l’escultura, des del joc de l’espai i de la llum, es posen al servei dels valors que el temple vol projectar cap al món. Ben amunt, com un far. Sentiu-vos acollits també, doncs, per la magnífica obra de Gaudí que parla per tots nosaltres.

Tant de bo el mar, però, ens unís més. Tant de bo hi anéssim a pescar o a transportar. O a gaudir-ne. Però avui el mar també és un fidel reflex dels nostres desastres. Recull l’escalfament climàtic i en rebem les tràgiques conseqüències quan es formen les tempestes, cada vegada pitjors. El mar acull també els cossos que vergonyosament cauen morts en les travessies de la fam o de l’exili que provoquen el desenvolupament desigual de països separats (sí, separats i no units) pel mar. El canvi també ha de passar per aquí. És un repte que ens convoca a tots: les organitzacions civils i els governs, els països més pobres i els més rics, els cristians moguts per la fe o tothom qui trobem pel camí, cregui el que cregui. Això és el que Catalunya vol fer aquí, en aquesta terra, i vol ajudar a fer en la mesura de les seves possibilitats arreu del món. Ens tenen, doncs, a la seva disposició.

En tot cas, feliç conferència i feliç estada. Moltes gràcies!

Traducció a l'anglès (versió llegida)

Ladies and gentlemen,

Firstly, I would like to apologise for the absence of the Rt. Hon. Mr Salvador Illa, the First Minister of the Government of Catalonia, who has asked me to stand in for him at this meeting of the International Christian Maritime Association taking place in Barcelona over the next few days. So I would like to welcome you to Barcelona and to Catalonia, a country with a long seafaring tradition and extremely busy ports at the present time. Now and forever, we hope Barcelona and Catalonia will be your “your home, away from home” as Stella Maris’s well-known motto puts it.

The world Conference’s programme will furnish a number of opportunities to discuss the priorities of Christian organisations caring for seafarers worldwide. Apart from the “what”, i.e. efficient service for the men and women sailors who come into our ports, I think it is also useful to think more importantly about the “what for” and in particular “where” we need to get to. It is worth pausing to consider this from time to time. There is a danger of getting caught up in processes and losing sight of the fact that we are dealing with people. We ought to bear in mind that our role is to do everything we can to provide support, companionship and a home to people whose work takes them far from their home. This also includes their families. We should be as approachable as possible when distance is most apparent. I believe that the issues you are to address here will be constructive. If we look up, if we “navigate through change”, it will also be helpful for all of us who stay on dry land, navigating at most online and failing to embrace the absence of physical distance in our towns and cities while generating new forms of loneliness and separation. We can learn a lot from seafarers!

I have also noticed that you are to visit the Sagrada Familia which is about to complete its tallest tower, the one dedicated to Jesus Christ. This is now a symbol for us: all the languages of art, ranging from architecture to sculpture, from the interplay of space and light, are deployed to further the values the church seeks to convey to the world. It stands high above us like a beacon. Please additionally feel welcomed, then, by Gaudí’s masterpiece which speaks to all of us.

Nonetheless, I wish the sea would bring us closer together. I wish we could go out to sea to fish or carry goods. Or just to enjoy it. Yet nowadays, the sea is also a mirror image of our disasters. It bears the scars of global warming and we experience its devastating consequences when storms rage, each worse than its predecessor. The sea also receives the bodies of people who shockingly die on their journeys fleeing hunger or in forced migration brought about by the unequal development of countries separated (yes, separated and not united) by the sea. Change also needs to happen here. It is a challenge which involves us all: civil organisations and governments, the poorest and richest countries, Christians prompted by their faith and everyone else we meet along the way, no matter what their beliefs may be. This is what Catalonia seeks to do here in this region, and also aspires to help achieve to the extent that it can all over the world. We will thus be happy to assist you to the best of our abilities.

So I trust you will have a rewarding conference and a pleasant stay. Thank you very much!

(Foto: Església de Barcelona)

Les religions i el repte de la llibertat

El passat 20 de setembre va fer deu anys de la Nit de les Religions, una activitat impulsada per l’Ajuntament de Barcelona i l’associació AUDIR que ja té rèpliques a altres municipis de Catalunya. Aquest any, per exemple, des de la Generalitat hem ajudat a tres municipis més a implantar aquest model inspirat en una experiència de Berlín. És una bona iniciativa per respondre a un dels reptes més importants que tenim com a societat: reconèixer la singularitat de l’altre com a forma d’integració a la comunitat i fer-ho des de la identitat religiosa, que per cert viu la mar de bé després de tantes absoltes i sospites.

Que les entitats religioses ofereixin al comú part del que fan (un concert, un debat, el que sigui) i convidin a entrar a casa seva a tothom qui vulgui em penso que ajuda més que deu màsters i cent campanyes benintencionades a combatre els prejudicis. Prejudicis respecte l’alteritat, deia, però també davant el fenomen religiós. I és un repte perquè la cosa anirà creixent. A mesura que passa el temps, segons les enquestes, creix el nombre de religions a Catalunya i creix el nombre de fidels, excepte en el cas del catolicisme, sobretot pel fet migratori. Però hi ha altres factors que també incideixen en una certa recuperació de les creences, sobretot entre els joves i també al catolicisme. Resumidament, la recerca d’un sentit més o menys hard com a resposta a una entropia postmoderna que celebra —és un dir— la buidor. El film Solo Javier, recentment estrenat a Catalunya, és una bona narració del que esmento (i aquí, lector de L’Agulla, et proposo que ens preguntem per què aquests exemples parteixen sobretot de personatges i escenaris d’una determinada classe social i el seu correlat ideològic). En fi, sobre la religió i els joves la Generalitat ha publicat fa poc un estudi arran des treballs demoscòpics que atresorem i ho presentem aquest dimecres 8 d’octubre en una jornada.

Per acabar de fer aquest breu marc, esmentem que el creixement electoral de l’extrema dreta arreu del món i també al nostre país té com a una de les seves bases el rebuig a la immigració i, singularment, l’islam. Més que a la immigració —em dirà algú amb tota la raó— hi ha un rebuig a la «privació relativa percebuda», segons el concepte del sociòleg alemany Andreas Hövermann, que va citar fa poc la corresponsal de La Vanguardia M. Paz López. Consisteix en el sentiment de veure minvats els treus drets o capacitats, sovint ja molt precaris, davant els d’immigrants, refugiats o cultures estranyes. Apunto que tinc el convenciment que de poc serveixen, més aviat al revés, els discursos que renyen per racista o insolidari el subjecte d’aquest greuge. I que la cosa més aviat deu passar perquè ningú no en perdi, de drets o recursos. De seguretats convingudes en la intempèrie inevitable. I que cap novolatria no llenci pel lavabo la tradició que estàvem netejant.

El repte de trencar prejudicis i afavorir un clima de llibertat religiosa i de respecte a l’altre, sens dubte, sembla anticíclic i, permeteu-me la broma, anticiclònic. Però hi hem d’insistir si no volem que se’ns emporti el cicló. Com deia, crec que incidir en les polítiques públiques generals (habitatge, feina digna, contra la solitud) ens en dona un marc més favorable. Però també és clau l’abordatge directe, diguem-ne, i amb la societat civil. L’experiència de la Nit de les Religions, modestament, va en aquest sentit. Però també el clam contundent com el de l’arquebisbe Joan Planellas aquest estiu, després dels lamentables fets a Torre Pacheco i un vergonyós reglament a Jumella, recordant a Vox que «no és cristià ser xenòfob». El que li va caure al damunt —vaig pensar que el típic anticlericalisme havia canviat de bàndol— demostra fins a quin punt l’objectiu és la llibertat, la de tothom, i no «els moros».

* article publicat a L'Agulla (setembre 2025, p. 11)

Piera. La Treta de l’apagada

 

El dia de l’apagada general va sortir el Sant Crist de Piera pels carrers de la vila i, amb ell, el bisbe, l’alcaldessa i tothom. Un episodi com aquest no ens podia treure la il·lusió per la qual s’ha esperat un quart de segle i aquest any jubilar. Vaig venir sense saber si es faria o no, sense saber com tornaria a casa, i si hi tornaria. Però no podia pas faltar a la cita que em va fer Mn. Carles. De fet, la Treta no necessita corrent ni mòbils i a fe meva que no ho vam pas trobar a faltar. L’emoció de viure junts, obertament al carrer i alliberats de subjeccions elèctriques, el pas del Sant Crist per davant de les cases anuncia, no ho dubteu, el temps nou. “El cel nou i la terra nova” (Ap, 21, 20) que ens van ser promesos i que amb el Sant Crist com a símbol ja veiem possible —i urgent— al carrer de casa. Ja espero la propera Treta.

Escrit per a l'arxiprestat de Piera-Capellades. L'acte va tenir lloc el 28 d'abril del 2025.

(Aquest text s’ha programat abans de l’incendi de la nova ubicació —encara no estrenada— de la comunitat islàmica de Piera. Per això no se’n fa referència)

Vídeo de Televisió de Piera: